• Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Josep Maria León Martínez "Mari" - President de 1988 a 1991


plantilla femeni 1988

Sens dubte, mai podré agrair suficientment al Jordi Frisach, Albert Gómez “Súper”, Damià Bonet, Dani Domènech i d’altres, l’oportunitat de participar en la preparació física del jugadors de rugbi, tasca en que inicialment era un pèl reticent. Tot i així, de mica en mica, em vaig anar involucrant i donant suport a les tasques que en Jordi realitzava, fins al punt que quan ell va decidir plegar, tant sols va caldre una petita empenta per assumir la presidència del club, cosa que m’honora i de la qual em sento orgullós.

Esportivament parlant, i seguint la línea marcada pel Jordi, per primer cop vam aconseguir jugar a Primera Divisió Catalana…Fantàstic!!

Fent referència a l’Escola de Rugbi, considero que vam aconseguir realitzar una tasca més que notable, amb la creació de diferents torneigs entre escoles i la formació de jugadors de casa, que amb el pas dels anys han estat i són jugadors del primer equip.

Quant a l’equip femení, seguint les pautes ja marcades, vam participar a la lliga catalana, aconseguint que jugadores del nostre club, formessin part de l’equip de la Selecció Catalana de rugbi. Cal recordar l’estatge de la selecció espanyola, i el curs d’entrenadors organitzat pel nostre Club.

En l’àmbit social, vam seguir comptant amb el patrocini d’International House, fet que agraeixo. Vam rebre diferents equips estrangers, als quals vam donar a conèixer la nostra ciutat, i de la qual van quedar encantats. Vull destacar, el fet de poder gaudir d’un autèntic espai romà, una volta del circ, el carrer trinquet vell, seu del nostre local social, que els de la època vam gaudir i gaudim, d’uns inoblidables moments.

Inoblidable també va ser, la sortida a Portugal. Plena d’anècdotes, situacions i moments inesborrables. Qui no es recorda del joiosos moments passats amb el nostre estimat i benvolgut Vidalet, al cel sigui. D’igual rellevància van ser les sortides fetes a Ordicia amb l’equip sènior, i a Donostia amb l’equip femení.

Albert Gómez Masdeu

Recordo una primera reunió al Moto Club, el Jordi Frisach i jo, on va dir que volia fundar un club de rugbi. Li vaig dir que estava boig. Jo coneixia el rugbi perquè jugava a l'equip de l'Escola d'Enginyers, i ho trobava al·lucinant comparat amb el futbol, però d'aquí a voler fundar un club de rugbi!!!. De totes maneres, el vaig recolzar en tots els passos per a la creació del club, afegint-s’hi el Tito Roda.

Anàvem de tant en tant a Barcelona, a una Federació Catalana que no tenia molt apreci a qui no fos de Barcelona (em sembla que continua igual), però també ens ho muntàvem bé, ja que el Jordi organitzava sopars amb el president de la Federació Catalana de Rugbi, Sr. Sancha (que segons paraules seves: "Sancha és Dios, en el món del rugbi"), i altres directius.

Van ser uns dies de molt rebombori. Tots estàvem estudiant, però vam anar agafant una gran il·lusió amb el club. S’hi van anar afegint col·laboradors: Miquel Blai, John Bates (molt curiós que un "guiri" de l'època parlés català), Andrés Lechuga, l'Stephan, el Mike (l'amic del John), els Baldrich, i molts d'altres.

Els primers mesos van ser d'una activitat total. El Jordi volia que el club comencés amb bon peu, i vàrem montar equip de juvenils, cadets, equip femení (el rugbi femení agradava molt al sr. Sancha, ja que la selecció catalana competia a nivell europeu), i també l'escola de rugbi. Recordo que els dissabtes començàvem aviat, a les 9:00, amb competicions escolars, i ens quedàvem fins a les set de la tarda, amb entrenaments de cadets, juvenils, femení i senior. El Jordi, el Tito i jo erem els entrenadors de tots els equips, ja que ningú en sabia més que nosaltres (imagineu-vos!), fins que vam trobar al Miquel Bonet, que va acceptar la responsabilitat de dirigir el primer equip.

El millor, però, arribava quan acabaven els entrenaments, ja que anàvem tots de festa (i beviem molta cervesa, d'aqui el birra, birra, birra, al bar!, crit proposat per l'Andrés Lechuga i el John Bates, no sé qui dels dos bevia més).

Podria explicar-vos centenars d'anècdotes, aventures, situacions, partits amistosos (recordo que amb el CAU de València vam perdre per més de cent punts), però em sembla que no tinc més espai. Serà en una propera ocasió.

Salut i rugbi!

Andrés Lechuga Quijada - President de 1991 a 1998

 

Plantilla 1992

Tinc el dubtós honor d’haver estat el president de la pitjor època del Club. Vaig arribar al CRT el 1986. Jo ja havia jugat a rugby al col·legi Turó (amb Pepe Ruiz i Xavi Martorell) però feia uns anys que no el practicava.

Des del primer moment em va captivar la il·lusió i el bon ambient que es respirava al Club. Tot era una festa. Després vaig marxar a complir amb la pàtria i al tornar, com a recompensa pels serveis prestats, m’havia quedat sense feina i sense atur.

Va coincidir que en tornar se celebraven les eleccions del Club. Vaig assistir a la reunió per votar i vaig sortir president. I és que jo era el president perfecte, no perquè sigui un paio carismàtic i visionari, sinó perquè estava en atur, sense càrregues familiars i amb temps lliure per dedicar a la causa. Això sí, vaig sortir de la sala amb un copet a l’esquena i un “no et preocupis que ja t’ajudarem”.

La situació era preocupant: No teníem camp perquè ens havien expulsat de La Laboral, no teníem diners perquè estàvem a la crisi del 1992, el patrocinador no podia seguir i, el més greu de tot, no tenia ni idea de què fer. En realitat la solució era fàcil, només necessitàvem un camp i un patrocinador.

I un dia al caure el sol i mirant cap a l’horitzó vaig cridar: Juro que no deixaré la presidència fins que aconsegueixi aquestes dues coses.

Immediatament (en realitat des del primer moment) es va formar una pinya de veritables amics amb ganes d’ajudar i tirar endavant el Club. En especial recordo el bon treball que, a nivell directiu, van fer l’Albert Frisach, Leo Roca, Carlos Pérez, Leo Roca, Damià Bonet, Diego de Orbaneja, Àngel Domínguez i l’Agustí Busquets. Però també va ser molt important la implicació, el sacrifici i les ganes de superació que van demostrar tots i cadascun dels jugadors que van ajudar estoicament a superar aquella situació tan precària.

Per sobreviure veníem samarretes, adhesius, pins... La mare de l’Àngel cosia les samarretes, la meva feia banderins, el pare del Carlos subministrava begudes i queviures. Vam fer l’operació farola, el viatge a Toledo, a Valladolid, el partit Albert Vs Resto del Mundo, el Mr. Proper de Eduardo i mil anècdotes més amb les que podríem escriure un llibre.

Finalment, i això es diu ràpid, vam aconseguir que fessin el Camp Municipal de Rugby de Camp Clar i en Carlos va aconseguir que un client seu ens patrocinés i jo vaig donar per conclosa la meva etapa de president.

Va ser una època difícil però ens ho vam passar tant, tan bé lluitant junts, jugant junts, sortint junts. Crec que mai a la vida tindré l’oportunitat de fer uns amics com els que vaig fer i que encara conservo d’aquella època.