Els nois del Primer Equip del Tarragona es van desplaçar ahir dissabte 9 de maig cap a la Garrotxa per disputar un dels últims partits de la lliga de Primera Catalana. A Olot aconseguiren una ampla victòria amb bonus que els apropa cada cop més a proclamar-se líders de la categoria.

L’equip titular va estarformat per: Juanca, Rocamora, Xavi R. Plana, Massi, Jose, Marcel, Eric, Eloi, Martu, Agus, Jero, Chus, Jammin, Lahuer i el suplent per: Arturo, Titi, Serres, Matias, Costana, Firmo, Luis, Sandro. En Xavi Roca ens explica a la seva crònica tots els ets i uts del partit:

“La certesa que un només depèn de si mateix enorgulleix i dóna forces, però també desperta les més bàsiques pors. Ahir, en el desplaçament a la Garrotxa per disputar la primera de les tres finals a les que s’enfrontava el primer equip del Rugby Tarragona, aquestes pors eren presents en forma de silencis intensos, de tensió en l’ambient; d’excitació continguda en un desplaçament en autobus de més de tres hores de durada.

S’havia parlat massa del partit contra Spartans (la previsible final del campionat de la setmana que ve), i la idea de ser els Campions de la Primera Catalana de Rugby planejava sobre l’insconscient col·lectiu exercint una pressió a la qual l’equip no està acostumat.

Però les consignes eren clares.  -¿Qué es lo que tenemos que hacer? -cridava l’Hervé.  I tothom ho tenia ben clar.  Ir, ganar, bonus, volver.  

Un cop xiulat l’inici del partit, els nervis de la pressió deixaven pas a un dels millors exercicis del grup aquesta temporada. Un rugby coral, d’atac en equip, de recolzaments i posicionament defensiu que no va deixar respirar als de la Garrotxa ni un sol minut.

Si la victòria a Banyoles va ser definida pels amics de rugbycat com un «cop de puny damunt de la taula», potser a Olot haurien de parlar de «trinxament integral del mobiliari». La determinació de la totalitat dels jugadors de l’equip eran tan ferma que, des del primer fins l’últim minut, el domini del partit fóu absolutament tarragoní. Brillaven en Jose, l’Eric, en Martu, en Jero, però sobretot, brillava el sacrifici de l’equip. Els placatges dels tres quarts, la consistència de la melée (malgrat l’enorme pes de la davantera rival), o la progressió d’en Firmo a les ordres dels gordos, n’éren bons exemples.

Però, per sobre de tot, brillava el marcador. En un dels espais, com diuen allà dalt, més ben parits de Catalunya per jugar al rugby, els de Tarragona marxaven amb la victòria sota el braç. Zero a cinquanta-sis i, efectivament, ir, ganar, bonus y volver. Una demostració de força, una declaració d’intencions; i la temuda semifinal, superada amb autoritat.

Ara les coses són al lloc on tothom desitjava. El pròxim partit, a casa, contra Spartans de Granollers és la primera de les dues últimes finals. Si el Tarragona guanya, i després guanya, també a casa, contra el Manresa, serem els campions. No només no és el moment de baixar la guàrdia, sino que és el moment de donar-ho tot. Voltors: amunt, més amunt, més amunt que mai!”