Ahir dissabte 14 de febrer el Primer Equip sènior del Rugby Tarragona es desplaçava a Amposta per disputar el partit corresponent a la cinquena jornada de la lliga de Primera Catalana. Molta expectativa per aquest derbi entre ampostins i tarragonins i molta emoció en un partit que començà malament pels Voltors però que acabà amb victòria tarragonina obtinguda en els darrers minuts del matx.

Ens ho explica a la seva crònica en Xavi Roca:

“Si un s’ho planteja des del punt de vista quantitatiu, la veritat és que el volum de comentaris analítics que s’arriben a fer després d’un partit de rugbi (sobre el desenvolupament del joc, els moments claus, o els factors determinants pel resultat final) és d’una magnitud realment considerable.

Tothom diu la seva, i probablement tots tinguin raó, des de la seva perspectiva, el seu angle, o la seva percepció. Tant és així que no és d’estranyar que els programes televisius que tracten d’esports acabin durant quasi tanta estona com els de la premsa rosa.

Avui, però, després del partit del Rugby Tarragona al camp dels Taus d’Amposta, no hi ha hagut gaire disparitat d’opinions. Tothom coincidia en el fet que, dels vuitanta minuts de partit, els de Tarragona només n’havien jugat, a ritme veritablement intens i competitiu, els darrers deu.

Prova d’això és el marcador del partit, que era de 19 a 10 pels locals en el minut 70. Havia estat un partit d’imprecisions, de manca d’agressivitat, de desconcentració i desordre defensiu. Però el partit s’acabaria guanyant per fons físic, per nombre de canvis i, sobretot, per uns deu minuts finals per emmarcar.

Sortia al camp per jugar de nou i posar seny a l’equip l’Eloi Boix. En Guillem Grau passava a l’ala (i acabaria fent un hattrick), i sortia un pletòric Marcel que donava consistència a l’equip. A més, les embestides d’en Mati Negro donaven un impuls de fe al conjunt, mermat moralment pel resultat i per la tarjeta d’en Quico. Eren deu minuts d’altíssima intensitat on els voltors passaven de patir per perdre el partit, a emportar-se el bonus ofensiu anotant tres tries i capgirant el marcador per posar-lo 19 a 25.

Deu minuts de glòria després de setanta minuts de pena. I, per tant, eufòria. Però la lectura del partit, com és habitual, no té un sol color d’interpretació. Per una banda, guanyar d’aquesta manera dóna moral a l’equip, fe en sí mateix, orgull de la seva qualitat. Però per l’altra, proposa un assumpte que no es pot deixar de tractar.

És el fet de que no és admissible jugar a rugbi sense fer-ho amb agressivitat. I per tant, aquesta capacitat s’ha de mirar de millorar. Feliçment, però, tot es pot treballar, i per això existeixen els entrenaments. Aquesta és, doncs, la única possible conclusió global. Que, com diria l’Hervé, encara tenemos de trabajar més. Amunt voltors!”.