seniors cruc29nQue l’èpica del rugby s’accentua amb la pluja ho sap tothom. No es juga contra un, sinó contra molts adversaris. L’aigua fa relliscar l’ovalada, costa clavar els peus sobre la gespa, i la pluja a la cara dificulta la visibilitat. Tot i això, el fang és tou i els placatges són agraïts. Són partits que demanen fases en curt, poques passades, i un bon joc de davantera.

L’equip visitant, el CRUC de Castelldefels, arribava a Tarragona amb uns números molt semblants als dels Voltors. Era la darrera jornada de la primera fase de la Divisió d’Honor Catalana i la sisena posició de la lliga estava en joc. Però el partit, pels locals, era més un examen d’honor davant la seva consciència. El nivell ascendent de joc necessitava una victòria per reafirmar-se, i era el torn dels jugadors demostrar-ho.

“En casa no se pierde”, deia en Mati, i els crits de motivació de l’Eric trobaven resposta en el de tots els jugadors. La concentració era evident en la cara dels jugadors. Camí del camp d’escalfament, quan els tacs d’al·lumini impactaven contra l’asfalt, en Xavi Beltran comentava: “Aquest és el soroll característic del rugby”. I no li faltava raó. Després, al camp, quinze contra quinze en una batalla de les que fan estimar el rugby. Els de Tarragona, superiors en la melé, defensaven amb solvència tots els atacs del rival, i s’apropaven en repetides ocasions a la marca contrària. I malgrat que eren els de Castelldefels qui portaven l’iniciativa en el marcador, l’equip responia amb contundència, deixant molt clar qui dels dos s’emportaria el partit.

Primer, un xut de drop posava el 0 a 3 en el marcador. Però els de casa responien amb una touche reduïda que entrava fins a la zona de marca a través d’un esplèndid maul guanyador (5 a 3), en una demostració de potència del grup de davanters.

En la segona part, els visitants s’avançaven de nou transformant un cop de càstig, posant-se 5 a 6 en el marcador. Però els de Tarragona responien, pocs minuts després, amb una marca que els feia explotar d’eufòria. Després que l’Eric i en Jere penetréssin la defensa rival, una sèrie de passades al límit (gairebé inversemblants) entre el Luis, el Matti i el Jaime, culminaria en try, deixant el marcador final en 10 a 6.

Una victòria magnífica, per bonica, equilibrada i treballada. Felicitem als jugadors que van brillar, als que van encarregar-se de la feina bruta i als que van organitzar el tercer temps. Agraïm al poc públic que va donar suport a l’equip tot i el mal temps, i a l’equip tècnic per la seva dedicació. Però, sobretot, agraïm a l’Artacho per servir-nos d’exemple de lluita, de coratge, i de tenacitat.

Vinga Voltors: Tarrago… na!

Xavi Roca