Per fi va arribar el primer viatge de l’escola d’aquesta temporada. Ja hi havia ganes! A més, era per participar en la primera trobada organitzada pels Taus i un podia estar segur que es respiraria molta il·lusió i bon rotllo. No em vaig equivocar. També els mateixos xavalets de l’equip desperten la il·lusió dels entrenadors, perquè demostren evolucionar molt ràpid i dóna gust presenciar aquest procés partit a partit. La gran “O”, (Ocupar el camp) l’han assimilat sorprenentment bé en molt poc temps, per la qual cosa hem començat a treballar la gran “C” (la Continuïtat) amb molta confiança, i a Amposta buscàvem precisament això: aprofitar la bona disposició en el camp que ja tenim per obrir pilota i mantenir-ho en moviment tota l’estona.
I els nens no van defraudar. En absolut. Bé, és cert que no dominen la “C” encara, i queda molt per treballar, però ja es noten les millores i això que només l’hem treballat una setmana!
En fi, el primer partit del dia va ser contra els Taus. Tenien un parell de nens enormes que van causar alguns estralls, però els van anar prenent la mesura. El nostre equip encara no placa bé, però això és solament culpa dels entrenadors, que hem optat per treballar abans els aspectes més tàctics. No obstant això els petits voltors tenen un afany de lluita molt gran i defensen amb totes les seves ganes fins a la mateixa línia d’assaig. Amb aquestes ganes i amb la seva bona col·locació en el camp la defensa es fa més fàcil, gairebé sense haver treballat el placatge.
Els va costar dues o tres jugades entrar en el ritme del partit, però des de llavors ho van dominar. Exactament igual que va ocórrer la setmana anterior contra el Vilanova. Però aquesta vegada no hi havia tants jugadors per fer substitucions i va ser solament en acabar el primer partit que ens assabentem que immediatament havien de jugar-ne un altre.
Abans de sortir a jugar contra el Lleida el crit de “Rock and roll!” ja no va sonar tan fort com abans; es veia que els petitons estaven una mica cansats. A més, el Lleida també es plantava bé en el camp i tenia algun jugador molt potent. Així, novament les primeres jugades ens van enxampar “a la parra”, però aquesta vegada l’encontre era més dur. No estàvem gestionant bé les melés i començàvem a oblidar-nos d’ocupar l’espai. Al descans s’havia aconseguit reduir la diferència, però es notavaen els nostres les bateries a punt de buidar-se, i això malgrat sonar bon rock per megafonia!
Així i tot es va fer un molt bon paper, traient forces i rotant als jugadors com podíem, i el partit ha acabat bastant igualat. La veritat és que ens importa bastant poc el marcador i mai considerem els assajos.
Al final eren els xavals els que no estaven contents amb el resultat (encara que no sabien quin era). Estaven esgotats i creien que no ho havien fet tan bé com podien. Els entrenadors sabem que va ser pel cansament (a més, una confusió amb l’hora d’inici del partit va fer que escalféssim massa estona), però ells no estaven contents amb el seu rendiment. Això dóna idea de la seva autoexigència, doncs, com ja he dit, el marcador va quedar més ajustat del que pensaven.
Fins i tot en els moments de més sofriment contra el Lleida, atrapat enmig d’un enorme i etern maul, sorgia el cap del petit David cridant-li als seus companys “ocupeu el camppppp!”. És o no és això tenir ben clars els conceptes? Així dóna gust. És una satisfacció veure’ls tan motivats i comprovar com absorbeixen tot el que se’ls explica. Són com esponges!.
I en general, la trobada dels Taus, una passada. Quina paella!, quins pastissos casolans! I tots els nens amb els seus obsequis. No es pot demanar més.
Qui això escriu es considera un privilegiat en disputar en el camp dels Taus el seu primer partit com a equip de rugbi. I ara doblement privilegiat en poder assistir a la seva primera trobada com a entrenador. Espero que no sigui l’última i que puguem dir molts anys que hem complert allà baix amb la gran “D”: disfrutar.

David García