Expliquen les velles glòries del Rugby Tarragona que, en determinat moment de la història del club, la principal fortalesa del primer equip era una defensa duríssima, una davantera rocosa, i una solvència en matèria de placatges que permetien competir en agressivitat contra qualsevol rival.

No només després del partit d’ahir a Sant Cugat, sinó després de molts altres partits d’aquesta temporada a la Divisió d’Honor Catalana, és ja un fet tan indiscutible com preocupant, que aquell esperit està lluny d’haver-se mantingut.

Cal ser crítics i analitzar la realitat tal com és. Si bé la col·locació i els moviments defensius, molt treballats durant les dues últimes setmanes d’entrenament, donaven signes de millora, i que, en situacions d’atac, també s’aconseguia portar a terme l’ideari establert pel grup d’entrenadors, tractant de buscar les superioritats en els espais oberts, el placatge, un dels pilars sobre els quals s’edifica el joc del rugby, continua signant estadístiques mediocres.

Els jugadors del Sant Cugat, crescuts minut rere minut en veure que els placatges del Tarragona escassejaven, avançaven metres contínuament, i assajaven una vegada i una altra fins a arribar als 36 punts al final del partit. El Tarragona, en canvi, obcecat per moments en jugar amb el peu, esgotat per la superioritat de la melé rival, amb dificultats a la touche degudes al fort vent, i, sobretot, negligent i a estones covard en matèria de placatge, només anotava a través d’un assaig a càrrec d’en Jero, i d’un cop de càstig transformat per l’Eloi.

El resultat final, de 36 a 8, dibuixava en els rostres dels voltors la lògica decepció pel que havia estat un partit nefast. No són excuses ni el cúmul de lesions, ni la dificultat de la categoria, ni la marxa temporal del primer entrenador. La Seli, en Marc Baldrich, i la Espe estan fent una feina excel·lent, i en la consciència dels jugadors els aprenentatges pendents eren absolutament evidents: disciplina, agressivitat, però sobretot placatge, placatge, i més placatge.

És ben sabut, però, que el rugby representa una magnífica metàfora de la vida. Caure derrotat no és més que una oportunitat per créixer, i els fracassos són l’espai perfecte per produir millores. L’actitud, doncs, ha de ser aquesta: assistència als entrenaments, especial atenció a l’assignatura del placatge, i mentalització pel pròxim partit, a casa, contra el segon equip d’Enginyers. Ningú va dir que seria fàcil jugar a la Divisió d’Honor Catalana. Vinga, voltors, ànims, a recuperar ferides, i a treballar!

Xavi Roca