Andrés Lechuga Quijada – President de 1991 a 1998
Tinc el dubtós honor d’haver estat el president de la pitjor època del Club. Vaig arribar al CRT el 1986. Jo ja havia jugat a rugby al col·legi Turó (amb Pepe Ruiz i Xavi Martorell) però feia uns anys que no el practicava.
Des del primer moment em va captivar la il·lusió i el bon ambient que es respirava al Club. Tot era una festa. Després vaig marxar a complir amb la pàtria i al tornar, com a recompensa pels serveis prestats, m’havia quedat sense feina i sense atur.
Va coincidir que en tornar se celebraven les eleccions del Club. Vaig assistir a la reunió per votar i vaig sortir president. I és que jo era el president perfecte, no perquè sigui un paio carismàtic i visionari, sinó perquè estava en atur, sense càrregues familiars i amb temps lliure per dedicar a la causa. Això sí, vaig sortir de la sala amb un copet a l’esquena i un “no et preocupis que ja t’ajudarem”.
La situació era preocupant: No teníem camp perquè ens havien expulsat de La Laboral, no teníem diners perquè estàvem a la crisi del 1992, el patrocinador no podia seguir i, el més greu de tot, no tenia ni idea de què fer. En realitat la solució era fàcil, només necessitàvem un camp i un patrocinador.
I un dia al caure el sol i mirant cap a l’horitzó vaig cridar: Juro que no deixaré la presidència fins que aconsegueixi aquestes dues coses.
Immediatament (en realitat des del primer moment) es va formar una pinya de veritables amics amb ganes d’ajudar i tirar endavant el Club. En especial recordo el bon treball que, a nivell directiu, van fer l’Albert Frisach, Leo Roca, Carlos Pérez, Leo Roca, Damià Bonet, Diego de Orbaneja, Àngel Domínguez i l’Agustí Busquets. Però també va ser molt important la implicació, el sacrifici i les ganes de superació que van demostrar tots i cadascun dels jugadors que van ajudar estoicament a superar aquella situació tan precària.
Per sobreviure veníem samarretes, adhesius, pins… La mare de l’Àngel cosia les samarretes, la meva feia banderins, el pare del Carlos subministrava begudes i queviures. Vam fer l’operació farola, el viatge a Toledo, a Valladolid, el partit Albert Vs Resto del Mundo, el Mr. Proper de Eduardo i mil anècdotes més amb les que podríem escriure un llibre.
Finalment, i això es diu ràpid, vam aconseguir que fessin el Camp Municipal de Rugby de Camp Clar i en Carlos va aconseguir que un client seu ens patrocinés i jo vaig donar per conclosa la meva etapa de president.
Va ser una època difícil però ens ho vam passar tant, tan bé lluitant junts, jugant junts, sortint junts. Crec que mai a la vida tindré l’oportunitat de fer uns amics com els que vaig fer i que encara conservo d’aquella època.